28 de set. 2011

Il.lusions de pedra - Ilusiones de piedra

"A F.Granados i E.Barba"

No m’és necessari trencar músties il•lusions de pedra
-Oxidades engrunes foragitades del meu ésser abstracte-
per obrir relíquies amanyagades de l’incert passat
i crear sospites ballarines damunt els meus sentiments,

I dir-te que ets com la meva proclama als quatre vents
de la miserable energia recremada empesa pel dolor,
en veure’m perdut foraster de les cendres del teu egocentrisme
espargides per un esperit entusiasta d’enganys perpetus.

Jo, encara empès per la força innata del meu instint,
potser podré deixar d’odiar-te algun dia, malauradament,
però mai deixaré de recordar que vas malmetre maliciosament
tota la força de les meves emocions vesades en la teva trampa.

I si em pogués arramblar a la teva disfressa somorta
que injecta sements amb fluids de sèrums verinosos,
probablement acabaria vomitant cendres de foc fred
i lluminàries amortides per unes visions enrunades.

**********************************************

No necesito romper mustias ilusiones de piedra
-Oxidadas migajas expulsadas de mi ser abstracto-
para abrir reliquias arrulladas del incierto pasado
y crear sospechas bailarinas sobre mis sentimientos,

Y decirte que eres como mi proclama a los cuatro vientos
de la miserable energía requemada empujada por el dolor,
al verme perdido forastero de las cenizas de tu egocentrismo
esparcidas por un espíritu entusiasta de engaños perpetuos.

Yo, aunque empujado por la fuerza innata de mi instinto,
quizá podré dejar de odiarte algún día, desgraciadamente,
pero nunca dejaré de recordar que dañaste maliciosamente
toda la fuerza de mis emociones derramadas en tu trampa.

Y si me pudiera situar junto a tu disfraz mortecino
que inyecta semillas con fluidos de sueros venenosos,
probablemente acabaría vomitando cenizas de fuego frío
y luminarias amortiguadas por unas visiones en ruinas.

Barcelona, 28/09/11

25 de set. 2011

Rumors interiors - Rumores interiores

Em refugio confús
entre intermitències d’alabastre,
removent amb els dits dels pensaments
ombres amb llambordes llustrades.

Mentre, em despenjo sense ira,
remuntant pendents desalineades,
arrebossades amb llautó daurat fumat,
despenjant siluetes indecises.

Si realment hagués pogut encendre
rituals recoberts d’imaginària seda brodada,
caramulls de pètals amb blancor gebrada
haurien premut l’aixeta de l’aigua estancada.

I núvols sense vapor
I tenyides imatges
I senyals de vida
d’unes àuries desplomades

...Al no res.

***********************************************

Me refugio confuso
entre intermitencias de alabastro,
removiendo con los dedos de los pensamientos,
sombras con adoquines lustradas.

Mientras, me descuelgo sin ira,
remontando pendientes desalineadas
rebozadas con latón dorado ahumado,
descolgando siluetas indecisas.

Si realmente hubiera podido encender
rituales recubiertos de imaginaria seda bordada,
montones de pétalos con blancura escarchada
habrían abierto la espita del agua estancada.

Y nubes sin vapor
Y teñidas imágenes
Y señales de vida
de unas áureas desplomadas,

…A la nada.

Barcelona, 25.09.11

http://yetibarna.blogspot.com/

19 de set. 2011

Ara sé - Ahora sé

Ara sé que sóc invisible;
les meves mans no trenen estrelles
i els meus pensaments es perden en penombres.

Perquè sé que molts ni tan sols em senten;
aleshores és quan em refugio en les meves lletres
intentant trenar amb elles pentinats de paraules
i crear rínxols versificats com espills de l’ànima.

Per instigar raons per continuar escrivint:
Somnis de vel•leïtats llunyanament fugisseres
que puguin esdevenir raons per llaurar-ne l’atenció.

****************************************

Ahora sé que soy invisible;
mis manos no trenzan estrellas
y mis pensamientos se pierden en penumbras.

Porque sé que muchos ni siquiera me oyen;
entonces es cuando me refugio en mis letras
intentando trenzar con ellas peinados de palabras
y crear rizos versificados como espejos del alma.

Para instigar razones para continuar escribiendo:
Sueños de veleidades lejanamente huidizas
que puedan ser razones para labrar la atención.

15 de set. 2011

Jo intento - Yo intento

Jo intento apropar-me a la teva tebiesa,
perquè així revisc frescor de pensaments
i esglais temperats.

I s’encén l’aigua,
onejant la blavor d’un desig luminiscent,
perquè la llavor que m’embafa
és profund reguitzell de vegetació angosta.

Jo intento apropar-me a la teva miscel•lània,
perquè m’enalteix l’esperit salvatge
i em fereix les inquietuds esquerpes.

I s’encén el gust per estimar
el que és innocu forat de penombres il•lusòries,
perquè m’ofega el ventre,
esquinçant-me les remors profundes de l’estaló del seny.

I si m’atrapes amb la mà estesa
demanant aixopluc d’un servent roinejat d’amor,
em perdura el naufragi d’un navegant perdut
entre la broma noble d’un miratge verge d’ofrenes.


*******************************************

Yo intento acercarme a tu tibieza,
porque así revivo frescura de pensamientos
y sustos templados.

Y se enciende el agua,
ondeando el azul de un deseo luminiscente,
porque la semilla que me empalaga
es profundo hatillo de vegetación angosta.

Yo intento acercarme a tu miscelánea,
porque me ensalzas el espíritu salvaje
y me hieres las inquietudes ariscas.

Y se enciende el gusto por amar
lo que es inocuo agujero de penumbras ilusorias,
porque me ahoga el vientre,
rasgándome los rumores profundos de la espuela de la cordura.

Y si me atrapas con la mano tendida
pidiendo cobijo de un sirviente rociado de amor,
me perdura el naufragio de un navegante perdido
entre la bruma noble de un espejismo virgen de ofrendas.

9 de set. 2011

Jo m'estimo - Yo quiero

Jo m’estimo la meva mare
i m’estimo el meu pare, al cel sia...
i m’estimo la meva dona
i els meus fills
i els amics…
i m’estimo la vida,
-malgrat turbulentes tempestes-
i encara vull construir damunt seu,
castells de sentiments menuts
amb escaletes de cargol brillants,
per poder pujar i donar-li sentit
a tota la meva imaginació.


*****************************

Yo quiero a mi madre
y quiero a mi padre, en gloria esté...
y quiero a mi mujer
y a mis hijos
y a los amigos...
y quiero a la vida,
-a pesar de turbulentas tormentas-
y aun quiero construir sobre ella,
castillos de sentimientos pequeños
con escalerillas de caracol brillantes,
para poder subir y darle sentido
a toda mi imaginación.


Barcelona, 09.09.11

http://yetibarna.blogspot.com/

8 de set. 2011

Arrencant-te un somriure - Arrancándote una sonrisa

Màgia?
Jo no en tinc…
però arrencant-te un somriure,
d’aquells que refermen
la il•lusió permanent de la innocència,
ompliràs d’encanteris calents
tots els misteris encisats
que les malastrugances feréstecs
-empastifades per ànimes desertes de cura-
puguin haver malmés,
conscientment i amb consistència,
en aquells indrets recòndits
de la inconsciència de la paraula.

*******************************************

Magia?
Yo no tengo ...
pero arrancándote una sonrisa,
de aquellas que reafirman
la ilusión permanente de la inocencia,
llenarás de encantamientos calientes
todos los misterios hechizados
que los infortunios salvajes
-embadurnados por almas desiertas de cuidado-
puedan haber dañado,
conscientemente y con consistencia,
en aquellos lugares recónditos
de la inconsciencia de la palabra.


Barcelona, 07.09.11

4 de set. 2011

Y el continente se pierde

Hablas de campos sin trigo
Sin agua, solo polvo.
Y sangre seca…

Pues no queda nada más
que tu sequía interior…
Por siempre, desolación…

Y puedes cantar
no a la guerra, solamente no,
pero el hambre tiene ira.

Y el agua continúa sin llegar
y el hambre continúa matando
y la madre pierde todos sus hijos.

Pero estas tierras no sirven,
al rico no le interesan:
“Estas tierras no me sirven”

Y el continente se pierde.

Barcelona, 22.08.11

2 de set. 2011

Glopada mediterrània - Bocanada mediterránea

“1er Premi X Concurs Literari Assoc. Donants de sang de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona”

“1er Premio X Concurso Literario Asoc.Donantes de sangre del Hospital de Sant Pau de Barcelona”


Una altra glopada d’aire de la mediterrània
Em fa revifar els colors de les oliveres,
Sembrats marcats amb antics ametllers,
I onades d’escuma trapella acaronant l’arena
D’una platja amb llampades d’aigües transparents.

Aquesta flaira m’impulsa aromes vius
D’una natura temperada per esquitxos deliciosos,
Llancívoles estampes vives de color maragda
Tamisant tapissos vessats pel pas d’uns segles,
En una terra joiosa d’una mar intensament estimada.

Una altra glopada d’aire de la mediterrània
Em fa esdevenir calfreds remullats d’infantesa
Somiant navegar per cales verges salvatges
I vaivens dins d’una aigua brava i embruixada,
Farcida d’un salaó amb perfums de terres encisades.

Aquesta flaira m’impulsa tebieses vives
D’una natura macerada pel pas arravatat,
De braves estampes lluents amb colors calents
I brodats tapissos dibuixats per paisatges engendrats,
En una terra joiosa d’una mar intensament estimada.

*************************************************

Otra bocanada de aire del mediterráneo
Me reaviva los colores de los olivos,
Sembrados marcados con antiguos almendros
Y olas de espuma traviesa acariciando la arena
De una playa con destellos de aguas transparentes.

Este olor me impulsa aromas vivos
De una naturaleza teñida por salpicaduras deliciosas,
Arrojadizas estampas vivas de color esmeralda,
Tamizando tapices derramados por el paso de unos siglos
En una tierra gozosa de una mar intensamente amada.

Otra bocanada de aire del mediterráneo
Me provoca escalofríos perfumados de infancia,
Soñando navegar por calas vírgenes salvajes
Y vaivenes dentro de un agua brava templada,
Rellena de una salazón con perfumes de tierras encantadas.

Este olor me impulsa tibiezas vivas
De una naturaleza macerada por el paso arrebatado,
De agrestes estampas brillantes con colores calientes
Y bordados tapices dibujados por paisajes engendrados
En una tierra jubilosa de una mar intensamente amada.

Mumare - Mi madre

Mumare fa olor a aigua neta perfumada amb licors d’innocència...un elixir d’encanteri mediterrani mesclat amb fullaraca de tendresa humitejada per onades del pas del temps: llàgrimes d’enyor, llàgrimes d’espera, llàgrimes d’immens amor.

I contorneja els seus ulls, ara ja un poquet cansats, quan aspira les cendres vives de la melangia...i el seu esguard es perd amb les seves paraules dintre els records de tota la seva vida.

Llavors s’empara en aquella espelma invisible però ben encesa que sempre l’acompanya i li empeny el cor i la fa viure amb il•lusió, malgrat que les passes pel caminar del dia a dia esdevenen de vegades feixugues, cansades i lentes.

Però mumare sempre somriu endolcint els sospirs de les seves tristors aparents, a cavall dels secrets amagats entre els seus sentiments i cerca poder agafar l’espelma per sempre encesa dins el seu gran cor colpejat per l’absència; una absència ara perduda en la immensitat d’un cel cobert de núvols màgics engalanats d’un misteri de profunda religiositat.

I el seu somriure ens fa sentir a tots acompanyats -sabem que hi és- per aquesta espelma eternament encesa, que fon la seva cera per damunt la nostra existència i ens fa viure sentint-nos protegits i ferms, com un refugi on aixoplugar-nos cada vegada que ens trobem perduts i solitaris vianants de l’esdevenir de la realitat de la vida.


********************************************************************


Mi madre huele a agua limpia perfumada con licores de inocencia ... un elixir de hechizo mediterráneo mezclado con hojarasca de ternura humedecida por oleajes del paso del tiempo: lágrimas de añoranza, lágrimas de espera, lágrimas de inmenso amor.

Y contornea sus ojos, ahora ya un poquito cansados, cuando aspira las cenizas vivas de la melancolía ... y su mirada se pierde con sus palabras dentro de los recuerdos de toda su vida.

Entonces se ampara en esa vela invisible pero bien encendida que siempre le acompaña y le empuja el corazón y la hace vivir con ilusión, a pesar de que los pasos por el caminar del día a día se convierten a veces pesados, cansados y lentos.

Pero mi madre siempre sonríe, endulzando los suspiros de sus tristezas aparentes, a caballo de los secretos escondidos entre sus sentimientos, y busca poder coger la vela para siempre encendida en su gran corazón golpeado por la ausencia, una ausencia ahora perdida en la inmensidad de un cielo cubierto de nubes mágicas engalanadas de un misterio de profunda religiosidad.

Y su sonrisa nos hace sentir a todos acompañados -sabemos que está- por esta vela eternamente encendida, que funde su cera por encima nuestra existencia y nos hace vivir sintiéndonos protegidos y firmes, como un refugio donde guarecernos cada vez que nos encontramos perdidos y solitarios peatones del devenir de la realidad de la vida.